“…Hi havia una vegada una Rateta que cada dia escombrava l’escaleta i un dia es va trobar un dineret.
-Oh, quina sort que he tingut!! I què en podria fer? Si em compro ametlletes em cauran les dentetes. I si em compro un llacet per la cueta? Sí, sí, em compraré un llacet ben bonic per posar-me’l a la cueta!!
I així ho va fer.
Va anar a casa la senyora conilla i es estar mirant molts llacets. Al final es va decidir per un llaç de setí de color rosa.
-Sí, aquest sí que m’agrada! Seré l'enveja del barri, segur que tothom em mirarà - pensava la rateta -Ui, no me l’emboliqui que me l'emporto posat!
Es va posar a davant de casa seva per lluir el llacet. I així estava quan va passar el Senyor Gos, que veient-la tan bonica li va dir:
-Ai rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
-Ai, no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Bup, bup, bup!!
-Ui, que m'espantes. No et vull per marit.
També va passar un gall amb les amb les plomes estarrufades que li va dir:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Kikirikí, kikirikí !!!
-Ui, no, quin xivarri!No et vull per marit.
I el gall se’n va anar amb el cap cot. Al cap d’una estona va passar un burret que al veure la rateta tan bonica no es va poder estar de dir-li:
-Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
I la rateta, fent-se pregar li va dir:
-Ai no ho sé pas,a veure quina veu fas?
-Iiiiaaaa, iiiiiaaaaaa!!!
-Fuig, fuig, que m’eixordes!!
Quan la Rateta ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fes el pes va passar un gatet que li va dir:
-Miau Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
I la Rateta, fent-se l’estreta:
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Miauu, miauuu!
-Sí, amb tu sí que em vull casar!
-Miauu, miauuu !!!
... Així va ser com el gat va girar cua (mai millor dit) i va marxar a encarregar-se de tots els preparatius de la boda. Sortint de casa del sastre (un home molt respectat al poble, ja que segons explicaven havia matat set gegants d’un cop) es va topar amb tres animals ben dispars: un gos, un gall i ase. Què tenien el comú? Que la rateta els havia baixat l’ànima als peus amb la seva negativa.
El gat se’ls va mirar de dalt a baix i els hi va preguntar què era el que els feia estar tant murris.
- La meva veu és estrident i massa aguda- digué el gall.
- Jo quan bordo, faig que la gent es senti amenaçada i em tingui por.- afegí el gos.
- La meva veu, sona igual que un etern atac de singlot. És molesta i vulgar.- va concloure l’ase.
- I qui ho diu, això?- va voler saber el gat.
- La rateeeetaaaa- van dir els tres a l’uníson.
El gat els va mirar un a un amb cara pensativa.
- Vosaltres heu sentit a parlar del 10%?- no li va caldre resposta, la mirada dels tres animals va ser suficient perquè continués amb el seu discurs. Mireu, no podem agradar a tothom. De cada deu animals o persones que ens trobem, per lo menys ni haurà una, a la que no li agradi la nostra forma de fer, de ser, o d’estar. Una de cada deu no estarà conforme amb la suavitat del nostre pelatge, la forma que tenim de fer a la feina o la melodiositat de la nostra veu.
Els primers que heu de creure en l’animal que porteu a dins, sou vosaltres mateixos. Si em permeteu la història... jo vaig tenir un amo que em va adquirir per qüestions d’una herència. Estava abatut, perquè només era un simple gat. Però jo creia en mi i en les meves potencialitats, Així que em va regalar unes botes i la vida ens va canviar. Creient en vosaltres, teniu tant de guanyat.
Aquesta rata ha menyspreat la vostra veu. D’acord. És la seva opinió, però no us podeu enfonsar per això. Hem de buscar als altres 9 de l’estadística abans de precipitar-nos a ser jutges.
Us proposo una cosa, un viatge. Anem a la ciutat de Bremen, jo aniré amb vosaltres. Allà podem trobar el 90% que ens falta, i comprovar si podem guanyar-nos la vida com a músics.
Conta la història que les seves veus van captivar a grans multituds i que, fins i tot, els hi va servir per empaitar a uns bandits i aconseguir diners per formar una banda de música en condicions, amb instrument i uniformes.
De la rateta... en sabem poc. Corren rumors que un flautista vingut de Hamelin la va captivar amb la seves melodies i la va convidar a un bany refrescant.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquest conte, s’ha acabat”.
-Oh, quina sort que he tingut!! I què en podria fer? Si em compro ametlletes em cauran les dentetes. I si em compro un llacet per la cueta? Sí, sí, em compraré un llacet ben bonic per posar-me’l a la cueta!!
I així ho va fer.
Va anar a casa la senyora conilla i es estar mirant molts llacets. Al final es va decidir per un llaç de setí de color rosa.
-Sí, aquest sí que m’agrada! Seré l'enveja del barri, segur que tothom em mirarà - pensava la rateta -Ui, no me l’emboliqui que me l'emporto posat!
Es va posar a davant de casa seva per lluir el llacet. I així estava quan va passar el Senyor Gos, que veient-la tan bonica li va dir:
-Ai rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
-Ai, no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Bup, bup, bup!!
-Ui, que m'espantes. No et vull per marit.
També va passar un gall amb les amb les plomes estarrufades que li va dir:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Kikirikí, kikirikí !!!
-Ui, no, quin xivarri!No et vull per marit.
I el gall se’n va anar amb el cap cot. Al cap d’una estona va passar un burret que al veure la rateta tan bonica no es va poder estar de dir-li:
-Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
I la rateta, fent-se pregar li va dir:
-Ai no ho sé pas,a veure quina veu fas?
-Iiiiaaaa, iiiiiaaaaaa!!!
-Fuig, fuig, que m’eixordes!!
Quan la Rateta ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fes el pes va passar un gatet que li va dir:
-Miau Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
I la Rateta, fent-se l’estreta:
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Miauu, miauuu!
-Sí, amb tu sí que em vull casar!
-Miauu, miauuu !!!
... Així va ser com el gat va girar cua (mai millor dit) i va marxar a encarregar-se de tots els preparatius de la boda. Sortint de casa del sastre (un home molt respectat al poble, ja que segons explicaven havia matat set gegants d’un cop) es va topar amb tres animals ben dispars: un gos, un gall i ase. Què tenien el comú? Que la rateta els havia baixat l’ànima als peus amb la seva negativa.
El gat se’ls va mirar de dalt a baix i els hi va preguntar què era el que els feia estar tant murris.
- La meva veu és estrident i massa aguda- digué el gall.
- Jo quan bordo, faig que la gent es senti amenaçada i em tingui por.- afegí el gos.
- La meva veu, sona igual que un etern atac de singlot. És molesta i vulgar.- va concloure l’ase.
- I qui ho diu, això?- va voler saber el gat.
- La rateeeetaaaa- van dir els tres a l’uníson.
El gat els va mirar un a un amb cara pensativa.
- Vosaltres heu sentit a parlar del 10%?- no li va caldre resposta, la mirada dels tres animals va ser suficient perquè continués amb el seu discurs. Mireu, no podem agradar a tothom. De cada deu animals o persones que ens trobem, per lo menys ni haurà una, a la que no li agradi la nostra forma de fer, de ser, o d’estar. Una de cada deu no estarà conforme amb la suavitat del nostre pelatge, la forma que tenim de fer a la feina o la melodiositat de la nostra veu.
Els primers que heu de creure en l’animal que porteu a dins, sou vosaltres mateixos. Si em permeteu la història... jo vaig tenir un amo que em va adquirir per qüestions d’una herència. Estava abatut, perquè només era un simple gat. Però jo creia en mi i en les meves potencialitats, Així que em va regalar unes botes i la vida ens va canviar. Creient en vosaltres, teniu tant de guanyat.
Aquesta rata ha menyspreat la vostra veu. D’acord. És la seva opinió, però no us podeu enfonsar per això. Hem de buscar als altres 9 de l’estadística abans de precipitar-nos a ser jutges.
Us proposo una cosa, un viatge. Anem a la ciutat de Bremen, jo aniré amb vosaltres. Allà podem trobar el 90% que ens falta, i comprovar si podem guanyar-nos la vida com a músics.
Conta la història que les seves veus van captivar a grans multituds i que, fins i tot, els hi va servir per empaitar a uns bandits i aconseguir diners per formar una banda de música en condicions, amb instrument i uniformes.
De la rateta... en sabem poc. Corren rumors que un flautista vingut de Hamelin la va captivar amb la seves melodies i la va convidar a un bany refrescant.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquest conte, s’ha acabat”.
Aquest nou desenllaç del conegut conte de la Ventafocs ens parla del que des de l’ecologia emocional ha estat batejat com: neteja relacional.
ResponEliminaL’ecologia emocional proposa 7 principis per a la gestió emocionalment ecològica i sana de les relacions. Un d’ells, el principi de la neteja relacional, parla precisament de fer neteja de les relacions que són fictícies, insanes i que no ens deixen créixer com a persones.
La Ventafocs es trobava presonera en una relació que resultava tòxica per a ella. Una madrastra i unes germanastres que la volien únicament com a dona de fer feines. Aquesta relació, encara i ser nociva tenia lligada a la Ventafocs, no li permetia desprendre-se’n, sense caure en pors, inseguretats, soledat...
La fada, amb la metàfora del sol i dels núvols que no li permeten lluí, deixa caure el missatge: és convenient eliminar-les dependències que interfereixen en el nostres desenvolupament , afrontar el risc i l’oportunitat de fer-les fora de la nostra vida.
L’ecologia emocional ens convida a revisar les relacions que tenim (allò que ens aporten i allò que aportem nosaltres) i a apostar per una vida autèntica on puguem ser aquells que volem ser sense dependències ni resignació.